Traduccions:

Altres pàgines:

Mòduls

Mapa del lloc

Paraules clau

Contacte

Documents útils

Enllaços útils

DEBAT SOBRE L'AJUDA INTERNACIONAL

Problemes i solucions

per Phil Bartle, PhD

traduït per Esperanza Escalona

Debats a la xarxa

Vegeu: Ajuda

Data: 2 de juliol

De: "Larry & Mary Bomford"

Hola Phil,

Sembla que molta gent té la mateixa opinió que vostè.

Larry Bomford

----- Missatge original -----

Enviat: 2 de juliol

Assumpte: Bono no trobarà el que està buscant

Nota de l'editor: Bono i els seus companys rockers demanen als països del G8 (que es preparen per reunir-se la setmana que ve a Escòcia) que cancel·lin el deute d'Àfrica, augmentin l'ajuda i obrin els mercats amb l'objectiu de reduir la pobresa. Però l'agenda que compta amb el suport d'aquestes estrelles és probable que perpetuï la pobresa d'Àfrica, doncs la dependència del mercat global fa que els ingressos agrícoles es mantinguin baixos i que la producció estigui orientada als conreus de monocultiu destinats a l'exportació, enlloc de al consum intern. Erigir barreres comerciales pot oferir majors perspectives per començar a corregir la pobresa a l'Àfrica.

Bono, esbroncat.

El pla del rocker per a un comerç més just pot provocar que la pobresa a l'Àfrica sigui pitjor.

Per WAYNE ROBERTS

Dublín, Irlanda - Bono i jo hem estat molt ocupats aquesta setmana a Dublín. U2 i ell estaven de retorn al seu antic realm, a l'extrem nord, en una sèrie de tres concerts, mentre jo estava en una conferència de tres dies amb 150 experts en política tractant de trobar maneres d'alimentar al món, quan el petroli barat s'acabi en un futur proper.

El rocker i empresari en temes d'ajuda Bob Geldof té l'esperança d'arribar a "fer que la pobresa sigui història" quan s'entrevistin amb el G-8 la setmana vinent a Edinburg. Però fins i tot si els líders dels països més rics del món accepten les propostes dels cantors, Bono pot trobar un nou sentit al "encara no he trobat el que estic buscant".

Això és perquè entre els analistes experts en energia, aliments i mediambientalistes de la reunió a la què assisteixo aquí a la universitat, el consens és que Bono i Geldof podrien convertir-se en còmplices de que la pobresa perduri.

El duo promociona tres polítiques que, diu Geldof, podrien solucionar els problemes d'Àfrica "en 10 segons": cancelar deutes inflats pels interessos que els països africans tenen amb els banquers internacionals i que paralitzen les finances dels seus governs; elevar els nivells d'ajuda internacional al 0,7% del PIB dels països rics; acabar amb els subsidis i les mesures proteccionistes, especialment a Europa, que discriminen les exportacions africanes que podrien finançar el desenvolupament a través del comerç i no de l'ajuda.

Però, Helena Norberg-Hodge, d'Anglaterra, guanyadora del Right Livelihood Award, reconegut com el Premi Nobel Alternatiu, diu: "En el millor dels casos, aquestes propostes probablement augmentaran la pobresa a l'Àfrica."

Encara que no és la seva intenció, Bono i Geldof "en realitat serveixen els interessos que són clau per al projecte de globalització que mantindrà a Àfrica en el seu parany de deute", diu ella.

Sembla tenir sentit que més exportacions dels productes que es beneficien del clima d'Àfrica: cafè, cotó, sucre i flors, per exemple, podrien proporcionar ajuda molt necessària per a una economia privada de fons. Però, penseu de nou, diu Darrin Qualman, director de recerca de la Unió Nacional d'Agricultors de Canadà, cap d'un taller a la conferència de Dublín.

"Som els models paradigmàtics de l'agricultura d'exportació. Canadà ha assolit un èxit enlluernador", diu. Les exportacions agrícoles van passar de només 10,9 mil milions de dòlars americans al 1988 (un any abans de que el primer tractat de lliure comerç entrés en vigor), a l'astronòmica xifra de 28,2 mil milions de dòlars americans només 14 anys després. No obstant això, "el resultat ha estat la pitjor crisi d'ingressos agrícoles en la història de Canadà des de la depressió de la dècada dels anys 30 del segle passat."

Els preus dels aliments es van mantenir estables tot i la inflació general, el que va resultar en una caiguda del 24% dels ingressos reals dels agricultors. En el mateix període de temps, el deute agrícola es va incrementar de 22,5 a 44,2 mil milions de dòlars americans. On és la trampa? Doncs en que tots els nous diners resultants de l'augment de les exportacions van anar a parar a les empreses de subministraments agrícoles i als banquers, que cobrien les compres de tractors agrícoles, combustible, fertilitzants, pesticides i llavors - exactament el contrari del que els països en vies de desnvolupament necessiten per sortir del deute.

Als pagesos sempre els toca el rebre en una economia de lliure mercat i alts nivells d'exportació, diu Qualman. Això és així perquè tot el que venen els pagesos està en competència amb productes cultivats per fins a 2 mil milions d'agricultors del món, però tot el que necessiten els agricultors prové de sectors dominats per tres o quatre quasi-monopolis.

"La crisi de l'ingrés agrícola és causada per aquest desequilibri de poder de mercat en la cadena alimentària global", diu Qualman, i tindrà el mateix impacte sobre els productors de xocolata, cotó i cafè d'Àfrica que el que va tenir sobre els productors de gra, oleaginosos i carn del Canadà.

Evidentment, no hi ha ningú als mitjans de comunicació o al govern que tingui la intenció d'admetre-ho, diu. "No poden dir que les relacions de poder determinen els ingressos agrícoles, de manera que s'inventen mentides sobre la ineficiència, l'excés d'oferta i els subsidis. No s'atreveixen a dir que és el propi sistema el que no funciona."

Si els defensors d'Àfrica entenguessin aquesta trajectòria, diu Qualman, "el que defensarien seria el dret a construir barreres, no a eliminar-les."

Annie Sugrue va parlar en la reunió de la seva experiència com a cap d'un multimilionari grup sud-africà de desenvolupament econòmic comunitari, EcoCity. Es burla de qualsevol suggeriment de que el comerç ajudarà a persones pobres a l'Àfrica subsahariana, on el 46% de la població sobreviu amb menys d'un dòlar al dia.

"Estan totalment marginats, fora de l'economia. És una completa ximpleria dir que estaran involucrats en el comerç", diu.

Els treballadors del sector tèxtil de Sud-àfrica van perdre la seva feina degut a les importacions procedents de la Xina, diu Sugrue. "Si algú vol ajudar l'Àfrica, s'ha de cancel·lar el comerç, no només el deute." Les barreres comercials imposades per Europa a les exportacions d'aliments d'Àfrica en realitat ajuden a la gent pobre d'Àfrica (diu ella), perquè obliguen als productors locals a produir per al mercat local. Quan això no succeix, com a Kenya, les millors terres es destinen a conrear flors a preu de ganga per exportar-les a Europa, en comptes de conrear aliments per al mercat intern.

Una economia dissenyada per superar la pobresa i la fam ha de donar prioritat a l'agricultura al servei dels consumidors domèstics. Així ho diu també Norberg-Hodge, directora de la Societat Internacional per l'Ecologia i la Cultura i editora de l'aclamada revista The Ecologist. "Les solucions que creen dependència del mercat global no són sostenibles", declara a NOW.

L'agricultura destinada a l'exportació condueix, inevitablement, a la producció mecanitzada i en sèrie d'un sol cultiu, única manera d'assegurar la uniformitat i els baixos preus que demanden els mercats del primer món.

Aquesta és una manera segura d'excloure als petits productors, que conreen una diversitat d'aliments tradicionals amb eines manuals de baix cost.

El paquet de condonació del deute, augment de l'ajuda i lliure comerç per a l'Àfrica també és promogut pel primer ministre britànic, Tony Blair, el president dels EUA, George Bush, i els mitjans de comunicació anglo-nord-americans.

Ja és hora de deixar clar que així no estem en bona companyia, ni és una bona estratègia per a tots aquells que volen fer de la pobresa a l'Àfrica una vergonya del passat.

http://www,news@nowtoronto.com

QUI SOM: Aquest servei de correu electrònic comparteix informació per ajudar a més persones a debatre temes polítics crucials que afecten la seguretat alimentària mundial. El servei està gestionat per Amber McNair, de la Universitat de Toronto en col·laboració amb el Centre Munk per a Estudis Internacionals i Wayne Roberts, del Consell de Política Alimentària de Toronto, en col·laboració amb la Coalició Comunitària per la Seguretat dels Aliments, l'Any Mundial contra la Fam i Associats Internacionals per a l'Agricultura Sostenible.

Si us plau, ajuda'ns enviant informació o noms i adreces de correu electrònic de companys de feina a qui els agradaria rebre aquest servei, a foodnews@ca.inter.net

Enviat: 2 de juliol

A: touqeer abbas

Assumpte: Re: què és això

Estimat Touqeer,

Gràcies pel seu correu electrònic i els interrogants que planteja.

Recolzar als pobres en la seva lluita contra la pobresa mai és fàcil ni simple, tant si es tracta d'una ajuda internacional com si és dels nostres propis països. El problema està present tant aquí al Canadà, com on vostè es troba, al Pakistan. Aquest últim espectacle extravagant d'entreteniment de rock a càrrec de Bob Geldof i companyia, per exemple, és tan simplista que resulta criminal. Donar diners o aliments als pobres no els fa autosuficients. La condonació del deute alliberarà diners per a alguns països, com Sudan, perquè puguin comprar més armes per massacrar i oprimir als seus ciutadans del sud. L'ajuda als països pobres sofisticats anirà a parar a les butxaques de polítics i funcionaris públics per al seu ús privat, i no arribarà a la gent pobre. Projectes destinats a evitar o eludir aquest procés es veuen obstaculitzats per la manca de certificació o de la cooperació necessària per fer el projecte.

Crec que hem d'evitar titllar de mandrosos als residents locals quan els veiem pels carrers d'un barri de barraques o de poc cooperatius quan no contribueixen aportant treball local comunitari per construir latrines. Qui va decidir que es necessitaven latrines? Si l'UNICEF o el PDNU (Programa per al Desenvolupament de les Nacions Unides) tenia com objectiu tantes latrines a Gujranwala o Silkot, llavors no és d'estranyar que aquestes persones no entenguin per què han de donar treball comunal. Si són pobres, probablement treballen més hores a la setmana que aquells que ja tenen un bon sistema de sanejament. Ja tenen prou feina mantenint-se amb vida.

Quan als nens de famílies pobres se'ls explota en qualsevol cosa, des de fer catifes, o maons, fins a pilotes de futbol, o roba esportiva per als països rics, sovint els seus sous baixos són l'únic ingrés que la seva família pot aconseguir. No ens hauria de sorprendre que aquestes famílies s'opossin a que els seus fills deixin de treballar i vagin a escola. Potser part dels seus estudis es poden traslladar a les seves famílies (he vist com això funciona eficaçment de la mà de Rädda Barnen a Bangladesh) com alternativa.

Quan jo treballava per a l'ONU, el meu cap va haver de lluitar contra els buròcrates de l'organització per dissenyar un projecte basat en el que els destinataris de l'ajuda van decidir que eren les seves prioritats. Els planificadors volien saber si es tractava d'un projecte d'aigua o d'un projecte d'una clínica, i ell va dir que no els podia dir fins que els membres de la comunitat ho decidissin. Això va causar mals de cap als planificadors, però va ser possible. La majoria dels oficials de programes de l'ONU no vol prendre's les molèsties que això comporta.

Si la gent de Gujranwala necessita latrines, ho saben ells mateixos? Si voleu que ajudin a construir-les gratuïtament, llavors heu d'emprar molts esforços i recursos per convèncer-los. Els planificadors en grans edificis d'oficines no veuen això com una necessitat.

Si treballeu amb una comunitat i intenteu implementar prioritats de l'agència de finançament, llavors no sou realment un activista, sinó un contractista tractant d'implementar les prioritats de l'agència donant. No importa com sigueu de professional, expert, o com estigueu de compromès amb la mobilització genuïna, no esteu mobilitzant; no és culpa vostra, també heu de sobreviure. L'educació necessària ha de ser dirigida a la institució donant.

Però jo el considero un bon activista. Està utilitzant el meu material de formació, traduint-lo a l'urdú, millorant els coneixements del seu personal, qüestionant seriosament la realitat de l'ajuda. Desgraciadament, no està sol en aquest dilema, hi ha molts altres enfrontant-s'hi.

Hi ha altres organismes donants, alguns pertanyents a l'ONU, molts més a diverses ONGs, que entenen el problema i estan disposats a finançar d'acord amb (1) les prioritats de les comunitats receptores, i (2) la voluntat de destinar una bona part del pressupost a la sensibilització, a l'APR, al diàleg amb les comunitats i les autoritats locals i a altres elements de formació per a la gestió comunitària.

En rigor, si una comunitat no vol el que vostè té per oferir, vostè ha de marxar i buscar una altra comunitat. En la realitat, això no sempre és possible.

La majoria de la gent a les comunitats pobres i els seus funcionaris de govern veuen la necessitat d'aigua, però no la veuen tant com un tema de salut, i no veuen que ha d'estar vinculada amb l'educació en higiene i instal·lacions de sanejament. És més fàcil parlar de l'aigua que de la porqueria, degut als valors i gustos de la comunitat.

No tinc una solució senzilla per a vostè. La meva experiència m'ha ensenyat que les solucions senzilles només causen més problemes. Però hem d'advocar per més mètodes de desenvolupament, i demostrar les falles dels mètodes caritatius. Ens enfrontem a oposicions a molts nivells, basades en interessos creats. La feina és més gran del que havíem pensat en un primer moment.

Salutacions,

Phil

Data: 2 de juliol

De: touqeer abbas

Assumpte: què és això

Dr sahib

Vull compartir la meva experiència treballant amb la comunitat, per que m'aconselli.

Crec que, actualment, el temps juga un paper molt important en el desenvolupament comunitari, és a dir, quan l'assentament es desenvolupa, crea algunes necessitats i aquestes responen a les necessitats de la comunitat resident i aquest és el moment adequat per a la mobilització d'aquestes comunitats. Vostè està mobilitzant aquestes comunitats d'acord amb els seus objectius.

Si l'assentament humà no necessita els seus objectius, i la comunitat no està disposada a treballar amb vostè, llavors el seu treball és com el treball de les agències del govern. En aquest moment, el seu treball no és propietat de la comunitat, no els importa un tipus de construcció o un altre.

Això és cert?

Quan estic treballant amb el PDNU, en el projecte anomenat PLUS, a Gujranwala, estem completant 58 línies (programa de baix cost de sanejament), la comunitat ho paga fàcilment. Quan estic treballant en un poble, no sóc capaç de motivar a la seva gent. Crec que Gujranwala és una gran ciutat i la gent que viu als barris de barraques necessiten (clavegueram) i accepten proporcionar-nos la mà d'obra.

Quan estic treballant en el projecte d'UNICEF a Sialkot en l'eliminació del "Treball infantil a la indústria de les pilotes de futbol", estem matriculant als nens a l'escola. Però la comunitat no està llesta per inscriure els seus fills a l'escola. Quan la sanció contra els amos de la indústria sigui eficaç, llavors la comunitat matricularà els seus nens a l'escola.

Què és això?

És un fracàs nostre o?

Quan tenim la nostra pròpia agenda i les prioritats de les comunitats són diferents, què fem?

En aquests dies estem creant consciència sobre el VIH/SIDA però trobo que el nostre treball no és tot l'efectiu que del nostre esforç cabria esperar. No estem mobilitzant la comunitat en el seu conjunt en la nostra àrea de treball.

Fins i tot no estem mobilitzant el col·lectiu d'homes que mantenen relacions sexuals amb altres homes (i que viuen en condicions vulnerables).

No hi estan interessats (malgrat tot, ho tenim tot del donant, però les realitats sobre el terreny són diferents).

Estic fracassant com activista?

Vull parlar de la meva experiència amb vostè. Si té temps, faci-m'ho saber.

Guiï'm en la meva feina.

Gràcies

touqeer

25 de juny

Benvolgut Touqeer

Aquest és un problema seriós en el nostre camp d'activitat. Conec molts esquemes de generació d'ingressos o de microempreses, i la majoria han sigut un desastre. Aquesta setmana estic treballant amb dos senyors: un científic del sòl que ha treballat amb persones sense sostre al Canadà i grups de dones a Ghana, i un economista agrícola que ha treballat en comunitats solucionant problemes de plaguicides a Xile. El que volem fer és utilitzar la metodologia de potenciació comunitària en alguns documents de formació per promoure i orientar els horts urbans. D'alguna manera, això és generació d'ingressos, però molt menys perillós que els esquemes habituals de les microempreses.

Els esquemes de les microempreses que funcionen tenen diverses característiques en comú. Tenen préstecs molt baixos, carreguen taxes d'interès de mercat, i estan dirigits principalment a dones. Encara que pugui sonar sexista o tendenciós, les dones són més propenses a utilitzar els crèdits com estava previst, desenvolupar un petit negoci en benefici de la seva família i el seu propi i no malbaratar els diners en entreteniment, dones (prostitutes) i alcohol. Al préstec l'acompanaya formació sobre com manejar el crèdit, manteniment de registres, consells de planificació, màrqueting, comptabilitat i consells tècnics sobre producció. Aquests esquemes, que són similars a la famosa estructura del Grameen Bank a Bangladesh, tenen més probabilitats de tenir èxit.

Hem de ser realistes i conscients de les condicions. Els funcionaris públics estan mal pagats, i s'espera que trobin fonts d'ingressos basades en la desviació o malversació de fons públics en benefici de les seves pròpies butxaques. En general, no s'enfronten a sancions per fer-ho, sinó que solen ser elogiats per ajudar a les seves comunitats d'origen i a le seves famílies amb els seus guanys obtinguts de manera il·lícita. Un projecte de crèdit administrat pel govern és un dels casos més vulnerables a mans de funcionaris i polítics corruptes.

No em sorprèn en absolut que tingui una llista tan llarga de clients seus que no poden tornar els préstecs.

Molts funcionaris públics actuen com si un sistema de microcrèdits fos fàcil, i el puguessin posar en pràctica. Sense tota la formació necessària, fracassarà. També és necessari molt de seguiment, així com uns préstecs modestos i clients del sexe femení. Se'm va acusar de racista per resistir-me a aquests plantejaments: préstecs de grans quantitats, clients masculins i plans d'empresa a mig elaborar. Em van dir que jo era un estranger i no havia d'imposar la meva cultura sobre la seva. Un ministre del gabinet de Kenya va dir en una conferència que a l'Àfrica no hi havia corrupció, i que la idea la van inventar els europeus per aplastar l'home negre. Dues setmanes més tard va ser arrestat acusat de corrupció.

Si un home arriba i diu que té un pla fantàstic per a un negoci, però que no necessita formació ni un grup de suport en comptes de garantia, digueu-li que li demani el préstec a un banc.

A mesura que tradueixi el manual de generació d'ingressos a l'urdú, tingui aquests apunts meus presents. Li mantindré informat sobre els horts urbans i li suggereixo que la seva ONG tindria més èxit amb això que intentant un altre projecte de generació d'ingressos.

Quan vaig començar a treballar a Peshawar, al 1988, era en aquesta època de l'any, i la temperatura va arribar als 49 graus. Caminar pel carrer era com nedar en melassa.

A les 09:38 AM Touqeer Abbas va escriure:

Senyor Dr

aquests dies fa molta calor aquí, la temperatura

Dr, torno a traduir la mobilització de la societat civil lol

Avui tinc una pregunta. El govern del Pakistan ha encetat un programa de generació d'ingressos amb el nom de PRSP, i està concedint préstecs de suport per obrir negocis, sé que en cinc llogarets de Sialkot han perdut 12 milions de rupies i encara estan executant aquest programa. ON CORREGEIXEN LES SEVES PÈRDUES?

Els resultats d'aquest programa són nuls PERQUÈ LA COMUNITAT NO ES DESENVOLUPA

El programa de crèdit d'OPP (una ONG molt gran que treballa al Pakistan) és de prop d'uns 200 milions al Pakistan i els principals socis no aconsegueixen aplicar amb èxit aquest programa en les seves àrees . En algunes ciutats aquest programa s'executa a l'estil dels prestamistes locals. Guanyen molt gràcies a aquest programa. El tornen a aplicar

amb un cos local que selecciona a les persones que rebran els préstecs i proporcionen els diners a un interès 0,50 rupies per dia i per cada mil rupies i les organitzacions 0,60 per dia i per cada mil rupies i amb un plaç per retornar-lo de 30 dies.

i el préstec es calcula diàriament.

CREU QUE QUI REP EL PRÉSTEC ES BENEFICIA D'AQUEST PROGRAMA?

És un programa en favor dels interessos de la gent?

Si realment necessitem desenvolupar la comunitat, llavors quin model hem d'adoptar? (sí, he llegit detingudament el seu llibre, però voldria la seva opinió personal)

Data: 10 de juny

De: "NewsBlaze Editor"

Gràcies Phil.

Això és el que anava a publicar:

En aquesta història, Els diners de paper no poden salvar a milers de milions de la pobresa

http://newsblaze.com/"

L'escriptor creu que es malgasta massa ajuda estrangera i al final no farà el que es pretenia.

L'ONU ha anunciat recentment que la població mundial creixerà un 40% en el pròxim mig segle.

L'ONU creu que les nacions riques han d'augmentar espectacularment l'ajuda externa als països subdesenvolupats per tal d'evitar un desastre humanitari que podria resultar d'aquesta explosió demogràfica al tercer món.

L'ajuda estrangera porta sobretot corrupció, alhora que exacerba els problemes de fons. Els Estats Units i altres nacions riques han de fugir de les trampes publicitàries multimilionàries i, en el seu lloc, comprometre's a desenvolupar institucions democràtiques que promoguin el lliure mercat.

Alan.

De : Jessica

Enviat : 6 d'abril

Hola Dr Phil, Acabo d'agafar l'ona de com treballar al blog (sé que és patètic, ja que demà és l'últim dia de classe). Però acabo de llegir el fragment (bé, la pàgina) sobre el tema de l'ajuda exterior que ha escrit Duncan i només volia posar el meu granet de sorra. He d'admetre que, en realitat, no sé res en absolut sobre aquest tema, però m'agradaria pensar que hi ha un aspecte una mica més positiu del que Duncan creu que hi ha. Jo crec que la raó, per exemple, de que el govern canadenc es centri sobretot en les indústries locals, com ara les fàbriques d'acer, és per una bona raó: està intentant crear ocupació en les comunitats locals, la qual cosa té molt de sentit, perquè hem d'impulsar la nostra economia local / federal abans d'intentar ajudar a altres països. Però no em malinterpreti, estic a favor de l'ajuda exterior. Si se li dóna un bon ús. Per descomptat vull que altres països siguin autosuficients i s'alliberin (seria ideal) de la pobresa, però com poden realment beneficiar-se de cap ajuda externa si l'ajuda que donem en general acaba en males mans i és utilitzada indegudament pels seus governs? No sé com podem fer que funcioni a menys que els governs dels països en vies de desenvolupament i els seus ciutadans estiguin tan disposats a ajudar-se a si mateixos com ho estan a rebre ajuda.

Això és tot per ara

Jessica

De : Duncan W

Enviat : 18 de març

Assumpte : Soc 100 -Debat en el blog- Ajuda exterior

Hola!

Vull escriure sobre un tema que representava una petita part d'una classe del Dr Phil de la setmana passada, però em va fer pensar. El tema és l'ajuda estrangera, i el que fa.

El Dr Phil estava parlant de com el govern de Canadà subsidia fortament els pagesos canadencs, soscavant als agricultors estrangers al que suposadament estem ajudant amb l'ajuda externa. En aquest moment, l'ajuda està sempre lligada a condicions que funcionen a favor del Canadà, de manera que no estem actuant moguts únicament per l'esperit de l'altruisme pur.

De fet, és directament política bruta. Tot el procés és només una manera de donar aparença d'altruisme sense fer res útil en absolut. La idea hauria d'activar algunes alarmes. Les etiquetes de paisos "desenvolupats" o "en vies de desenvolupament" poden ser enganyoses. Si nosaltres, el món occidental, estem de manera activa (encara que involuntàriament) sabotejant l'economia dels països "en vies de desenvolupament" pel nostre propi benefici econòmic, llavors no hi ha cap veritat en absolut en la idea de que algun dia, amb la nostra ajuda, tots els països del món es podran mantenir a sí mateixos.

Digueu-me cínic, però crec que aquest tipus de suposada ajuda externa continua donant-se, i hi ha dues raons per que això sigui així. La primera és una política complicada i la segona té a veure amb algunes idees preconcebudes sobre com funciona el món que vull qüestionar aquí.

La primera raó (la qüestió política) és bàsicament econòmica, i quan parlo d'economia, estic parlant d'un camp que desconenc, així que si algú de vostès em pot corregir en això, que si us plau ho faci. Però això és el que penso: La idea dels subsidis del govern a les empreses per crear ocupació és una cosa que mai ha tingut sentit per a mi. O per al cas, la despesa de grans quantitats de diners públics en una àrea en particular per "impulsar l'economia" o alguna altra raó que sona superficialment raonable per a algú com jo, que no té una bona comprensió de l'economia es veu una mica menys raonable quan es considera més detalladament.

Jo sóc de Nova Scotia, on el govern acostumava a abocar grans quantitats de diners en fàbriques d'acer a Cape Breton amb l'única raó d'emprar els vilatans. No tenia cap sentit en l'esquema general de coses, però llavors el debat al seu voltant mai va ser sobre la situació en general, sinó que sempre es va centrar exclusivament en Cape Breton, on qualsevol observació que es feia sobre els diners perduts es tirava per terra en considerar-la un atac contra Cape Breton en el seu conjunt. Però això és el que els subsidis són: bastant fàcils de posar, però ai del polític que intenta retirar-los!

Potser l'exemple més extrem d'aquest tipus de coses són els militars dels EUA. La quantitat de redundància és extraordinària: per quina raó exactament mantenen el Cos dels Marines (que compta amb més soldats que tot l'exèrcit britànic i més avions que tota la RAF) per fer exactament la mateixa feina que l'exèrcit de terra dels EUA? Imagino que és una conseqüència de la II Guerra Mundial, quan l'exèrcit va anar a Europa i els Marines van lluitar al Pacífic. Era un sistema per lluitar una guerra en dos fronts, i va permetre que cada un especialitzés la seva formació una mica. Però això ja no és necessari, i l'exèrcit de terra i els Marines es trepitgen les atribucions constantment. Els Marines (infants de marina) estaven a l'Afganistan, que és una país sense sortida al mar.

Per què passa això?

Doncs perquè cap polític nord-americà s'atreveix ni tan sols a esmentar la idea de retallar les forces. És un tema dintre de la zona d'exclusió aèria de la política. Com que l'estament militar representa molts diners i el sistema nord-americà no permet pagaments de compensació directa entre els estats, és impossible desfer-se de qualsevol entitat militar un cop creada. L'exèrcit canadenc no és el mateix, ja que nosaltres permetem fer pagaments de compensació directa. Però passa d'altres maneres. Els famosos jeeps Iltis van ser comprats a preus obscens a l'empresa Bombardier només per gastar els diners aquí al país -els militars estaven demanant a crits els millors (i més barats, imagini's!) vehicles que oferia una d'aquelles grans empreses alemanyes (ara no recordo el nom). I he sentit a dir que ho estaven fent de nou amb els vehicles Stryker.

No és un problema exclusivament dels militars, però passa molt en el camp militar, perquè s'hi mouen un munt de diners. Però una manera de pensar similar estava darrere del programa espacial, per exemple. No em sorprendria en absolut si alguna cosa similar estigués passant en el sector agrícola, encara que no puc provar-ho. M'imagino que qualsevol polític que llencés la idea de tallar els subsidis, fos quin fos el seu raoament, ho pagaria amb escreix.

La segona raó per la que crec que la pretesa ajuda exterior es dóna és que, com ja he dit, algunes persones tenen idees bàsiques preconcebudes sobre la manera com funciona el món. La idea és que totes les persones tenen el mateix dret a perseguir la riquesa, i totes estaran perfectament disposades a privar els altres d'ella per millorar la seva pròpia. Fins aquí estic totalment d'acord, però deixo d'estar-ho quan aquesta línia de pensament fa la suposició que aquest és automàticament un joc que no aporta res.

Les lleis de l'oferta i la demanda signifiquen que quanta més gent estigui produint a nivell mundial, menors seran els costos. Recolzar als agricultors del tercer món perquè puguin produir en igualtat de condicions amb els agricultors occidentals reduiria el cost total dels aliments, i aconseguiria que molta més gent pugués menjar. El cost relativament baix del nostre menjar occidental és una il·lusió: ho estem pagant a travès dels nostres impostos de tota manera. Així que crec que, en general, els canadencs sortiriem guanyant. A més, tots podríem dormir una mica millor sabent que estem jugant net i no enviant ajuda falsa.

Crec que l'únic grup que sortiria més mal parat amb l'ajuda exterior que fos tal com hauria de ser serien els pagesos del Canadà, que, sens dubte, s'aixecarien en armes contra ella. Però potser els nostres diners dels impostos es gastarien millor reciclant els pagesos en altres àrees. De totes maneres, ja els estem enviant diners.

De tota manera, tot això és només la meva opinió. No estic fent cap curs d'economia, de manera que potser només estic deixant anar ximpleries.

Gràcies,

Duncan

Vegeu: http://www.markfiore.com/animation/aid.html

© Copyright 1967, 1987, 2007 Phil Bartle
Disseny web per Lourdes Sada

––»«––

Última actualització: 23.06.2012